La casa de Juan Mari Arzak, és un reportage on aquest fonament de la cuina basca, obre les portes de la seva cuina de manera més intima.
La taula de marbre que te dintre de la cuina, és una confident d'aquest reportage i ens mostra el dia dia, la casa realment de Juan Mari, nascut i criat en aquella casa de menjars. Fa gira la seva i la vida dels demés rere aquesta taula de marbre.
Primer us he de confessar que m'ha entrat la vena nostalgica, del meu pas per la casa vinagres, al passeig del "Alto de Miracruz". Molts records, L'Elena per suposat, el Peio, en Xavi i sorprentment l'Antolina la dona de ferro, que encara aguanta!
Bé em quedo amb la frase del final del primer video que ha fet l'etb, de la casa del sr. Arzak: "El gran repte dels cuiners de vanguarda és crear un plat que sigui un premi nobel de la cuina, que perduri, com un bacallà al pil pil o un lluç amb salsa verda".La fita final de l'Home és, prellongar-se per la eternitat, en els braços de l'història... podrien ser les paraules de Aquil·les a la pel·licula Troya.
Entrades
Hola Gabriel, en primer lloc, dir-te que el teu bloc n´és molt de saborós , si més no a mi em sembla molt interessant ,i m´ho poses tant bé que si, diré la meva.
ResponEliminaPosiblement tots els cuiners d´avantguarda pensin en crear un plat Nobel , és un pensament molt ambiciós oi? però si tenim en conte que els cuiners d´avantguarda fan una cuina artística dirigida potser, voluntària o involuntàriament a unes minories , els seus plats per si sols mai es perllongaràn com ho han fet el pil-pil o la truita de patates, perquè mai arribaràn a la inmensa majoría i si ho fan, si aquest plat arribés a ser famós ( exemple de les escumes, qui no n´ha sentit a parlar oi?) no crec jo ,que fos plat de taula a moltes cases un cop per setmana per sopar.
És una opinió humil i poc paída certament ,però es podría polir , deixe´m pensar-hi més.
Una abraçada
M'agrada la teva reflexió, doncs si la veritat és que les receptes perduren, per que pasen a forma part de les taules de tothom.
ResponEliminaAquest és el gran pas, be potser no totes, et sona el pastís de cabratxo creat pel senyor Juan Mari Arzak? Ell va obrir la veda del avui tipic, pastis de peix. Qui no a menjat un pudding de peix?
Potser del ferran no passarà a l'història l'escuma de fum, però cada cop és més habitual que els tastaolletes o intrepits dels fogons tinguin un sifón i facin escumes. D'acord no és un plat sino una eina per cuinar que l'integrem a la nostra cuina, igual que el microones.
Be, així que acceptem pop com animal de companyia.
SI crec que si els plats dels estrellats no forman part del nostre "menu" diari o festiu, no quedarà en la memòria col·lectiva, ni perduarara d'una manera sociocultural.
Una abraçada Mai, ets un sol!